Què és whistleblowing?
Whistleblowing significa alçar la veu quan es presencia una irregularitat greu que pot perjudicar l'interès públic o violar les normes legals o ètiques. Es refereix a l'acte de denunciar una mala conducta o infraccions de la llei que es produeixen en un context professional, ja sigui en el sector públic o privat, com ara un càrrec públic, una empresa privada, una escola, un hospital o qualsevol altra organització.
La persona que denuncia s'anomena alertadora. I no cal que sigui un empleat: els estudiants en pràctiques, els antics treballadors, els contractistes, els assessors, els sol·licitants de feina, els voluntaris, els accionistes, els membres del consell d'administració i els proveïdors poden ser alertadors, sempre que denunciïn alguna cosa que hagin descobert a través de la seva relació laboral.
Les denúncies d'irregularitats han de tractar qüestions que afectin allò públic. Penseu en la corrupció en contractes públics, el frau en serveis financers, les amenaces a la salut o al medi ambient, els productes insegurs o l'ús indegut de dades personals. La legislació de la UE estableix les principals àrees, com ara la contractació pública, el blanqueig de capitals, els drets dels consumidors, la ciberseguretat i més. Alguns països van encara més enllà, permetent denúncies sobre infraccions de normes internes, codis ètics o qualsevol comportament que perjudiqui greument les persones o la confiança pública.
A la Unió Europea, les persones alertadores estan protegides per la Directiva 2019/1937, que estableix normes mínimes per a una denúncia segura i defineix els drets de les persones que alcen la veu. Hi ha tres maneres principals de denunciar: internament a través del(s) canal(s) oficial(s) de denúncia de l'organització; externament contactant amb l'autoritat nacional responsable de la denúncia; o, en casos molt específics, fent una divulgació pública, per exemple informant els mitjans de comunicació o publicant la informació en línia. Aquesta opció només es permet en condicions específiques: quan altres canals fallen o hi ha una amenaça urgent per a l'interès públic. La Directiva exigeix que tots els organismes públics i les empreses privades amb més de 50 empleats (o que operin en determinats sectors) estableixin canals interns segurs i accessibles.
Les persones alertadores sovint s'enfronten a riscos com l'aïllament professional, l'assetjament o els danys a la seva reputació. Per aquest motiu, els denunciants tenen dret a una protecció legal sòlida. Això inclou la confidencialitat, la protecció contra represàlies, l'accés a recursos legals, la possible compensació i l'accés a serveis de suport com ara assistència legal o psicològica. Tot i això, en molts llocs, les actituds culturals poden desincentivar la denúncia d'irregularitats, emmarcant-la com una traïció en lloc de reconèixer-la com una responsabilitat cívica. Per això és tan important conscienciar, construir sistemes segurs i crear una cultura de la llibertat d'expressió.
Quan són respectades i protegides, les persones alertadores tenen un paper vital en el reforç de la transparència, la rendició de comptes i la integritat pública. Ajuden a descobrir pràctiques nocives que d'altra manera podrien romandre ocultes. Les seves denúncies eviten més danys, estalvien diners públics, protegeixen els drets de les persones i contribueixen a la construcció de comunitats més justes i responsables. Quan la gent se sent segura per alár la veu, tota la societat se'n beneficia.
